Ruptura de parella. El dol inevitable i les seves etapes

Després d’una ruptura de parella apareixen una sèrie d’emocions similars a les que apareixen en qualsevol procés de dol. Aquestes emocions generades amb la separació no és bo reprimir-les ni intentar negar-les, és important prendre consciència d’elles per poder superar-la i per poder tenir l’oportunitat de reconstruir-se, extraient un aprenentatge d’aquesta experiència.

Podríem dir que el dol es un procés adaptatiu davant d’una pèrdua, amb uns símptomes, emocions i esdeveniments, implícits, que si es gestiona de forma saludable, tindrà un final el qual portarà a la reconstrucció de la vida pròpia.

En aquest procés es passa per diferents fases i és important saber quines són i que cal tenir en compte en cada una d’elles.

El dol es un procés adaptatiu davant d’una pèrdua, amb uns símptomes, emocions i esdeveniments, implícits, que si es gestiona de forma saludable, tindrà un final el qual portarà a la reconstrucció de la vida pròpia.

El xoc

Aquesta fase acostuma a ser relativament curta, que aïlla i protegeix de l’impacte psicològic que comporta la pèrdua de la relació. En la fase de xoc o d’impacte s’experimenten sensacions com la paralització, desorientació o incredulitat, és com si s’entrés en xoc. Es bloquegen les emocions i es produeix una pèrdua de la concentració en les activitats diàries, ja que l’atenció se centra en la pèrdua i en el passat. Aquesta etapa pot anar acompanyada de símptomes físics com cansament extrem, vertigen o poden donar-se crisis d’ansietat i dificultats per dormir o menjar.

Negació

La negació és un potent mecanisme de defensa que consisteix en la incapacitat en acceptar que la relació ha acabat. Si existien constants baralles i arguments que conduïen a nombroses situacions d’intents de ruptura, aleshores és possible que entrem en una fase de negació en la qual aparegui la fantasia del retrobament. La fase de negació pot durar un temps fins que copeja la realitat, encara que en alguns casos pot durar anys, alimentada per l’esperança que torni la persona que se’n va anar. Autoenganyar-nos i recórrer a qualsevol mecanisme que ens allunyi de la realitat no farà més que endarrerir el nostre procés de recuperació.

Tristesa

Probablement apareixeran sentiments de malhumor i tendència a tenir explosions de plor descontrolat. Inicialment es pot sentir com si s’hagues perdut un part pròpia i la solitud i el buit emboliquessin. Aquesta tristesa no és solament per la pèrdua de la persona, sinó per pèrdues múltiples que suposa la ruptura d’una relació: el temps que es va compartir, els projectes comuns, les esperances i il·lusions posades en la relació, l’estil de vida, les rutines, la llar, l’entorn social conjunt… Són un conjunt de molts canvis que s’aveïnen, i a moltes persones provoca temor sortir de la zona de confort. És important no quedar-se ancorat en el bloqueig i intentar seguir amb el funcionament diari. Malgrat les dificultats, fluir amb el dolor de la pèrdua permet que els sentiments es desenvolupin naturalment.

Adjudicació de la culpa

En aquesta fase hi ha la necessitat de trobar sentit a la ruptura, entendre què va sortir malament i qui o què és el responsable. L’emoció de base és la ràbia, la qual, si s’utilitza de manera positiva, pot ajudar a sortir de la tristesa i començar a reconstruir-se. També, en aquesta etapa és comú lamentar-se del propi fracàs per no haver escollit a la persona adequada i haver invertit un temps en la relació. Poden apareixer els sentiments de ràbia i de ressentiment cap a l’exparella, inclús idees de venjança que l’únic que fan és produir un desgast a la persona que impedeix que aquesta pugui gaudir del present.

Acceptació

Aquesta és l’etapa de l’adéu, on es passa a acceptar que s’ha acabat. Possiblement és el moment més difícil. Pot existir una sensació agredolça i de resignació en dir adéu al que va ser i mai més serà. Per aquest motiu cal donar-se ànims per seguir avançant i acaronar-se centrant-te en les pròpies necessitats.

Reconstrucció

És l’etapa on el procés de dol comença a finalitzar, on es reconstrueix activament la pròpia vida. És un bon moment per plantejar-se l’opció de començar a sortir amb algú; abans d’aquesta fase és desaconsellable,  ja que possiblement, encara no s’hauran sedimentat els aprenentatges necessaris, ni s’estarà disponible per establir una nova relació emocionalment saludable.

El camí per les diferents etapes no és lineal, pot ser que durant el temps que duri el dol s’avanci, es retrocedeixi o es transiti d’unes a unes altres etapes. Però l’important és no quedar-se estancat en cap i resoldre les qüestions personals que vagin aflorant en cada etapa. Aquest procés sol durar al voltant d’un any, però l’evolució de cada individu és molt subjectiva: les persones tenen ritmes diferents. Depenent del compromís i el grau d’intimitat amb la parella, el temps de la relació, el tipus de ruptura, la història personal i els recursos individuals per fer front a la pèrdua, el temps de durada variarà.

No hi ha una única manera de superar una ruptura i avançar, però sí que és important parar atenció  a possibles actituds o conductes destructives que puguin donar-se pel dolor, la culpa o el penediment. En cas de quedar-se ancorat en alguna etapa, seria interessant considerar acudir a un professional, el qual proporcionaria l’acompanyament adequat per aprendre d’aquesta experiència, construir una nova versió d’ un mateix i crear el següent capítol de la pròpia història.

Fonts:

Stephen Gullo

Elisabeth Kubler-Ross

 

Bookmark the permalink.