Les emocions emmascarades i la família.

Les emocions, com ja havíem dit, són energies necessàries per a la supervivència i per tant és imprescindible expressar-les, i això és el que hauríem de fer amb elles, sentir-les, i expressar-les.

Tota emoció prohibida troba un canal d’expressió, i busquem inconscientment les respostes possibles que ens ofereix el codi legal de la nostra família

A més d’éssers humans, i per tant, éssers intel·ligents, també som animals, bestioles de sang calenta, amb instints que ens ajuden a sobreviure, i això ho oblidem amb molta freqüència. Com a tals, i seguint aquests instints, no podem decidir ni triar el que ens convé sentir o no, simplement sentim, i no tenim cap control per sobre d’això. Una vegada se’ns presenta un estímul que ens provoca una determinada emoció, el que només ens queda és donar lloc a la seva expressió.

Hi ha famílies on, per diversos motius, culturals, educacionals, morals, religiosos, etc., no han estat permeses segons quines emocions. No se’ls hi ha donat espai i han anat reprimint-se explícitament o no i de forma més o menys subtil, convertint-se amb un codi que de forma inconscient, acaba formant part del llegat familiar.

I aquí ve el problema, a poc a poc, més o menys silenciosament, el llegat se’ns va transmetent i passa a formar part de la nostra persona sense que ho hàgim escollit ni decidit.

Recordem que com som animalons de sang calenta, quan som cadells necessitem i depenem de la manada per sobreviure, en aquest cas de la nostra mare i família, i de forma adaptativa i inconscient, hem de fer el possible per ser acceptats i no ser exclosos ni abandonats. Per no morir hem de seguir la manada i en aquest cas els manaments familiars.

Quants cops, dins del sí familiar, ens hem sentit dir, per exemple:

“Sempre estàs plorant, ploramiques!”
“Enfadar-se és de males persones”
“Les nenes bones van al cel”
“No riguis tant que és de persones maleducades”
“Només els covards tenen por”
“Deu et castigarà si no et portes bé”

I així anem creixent, obeint, engolint i integrant tots els mandats que porten implícit el bloqueig d’alguna emoció, que en aquests exemples podríem parlar de les bàsiques: tristesa, rabia por i alegria. Si no obeïm, en la nostra fantasia infantil, no ens voldran.

Tota emoció prohibida troba un canal d’expressió, i busquem inconscientment les respostes possibles que ens ofereix el codi legal de la nostra família, revisant en els nostres arxius allò que ens està permès, al que estem obligats o allò que està ben considerat. Es aqui quan començen a emmascarar les nostres emocions i a poc a poc anem cuirassant-nos, i la nostra màscara es comença a construir.

Per exemple, si a la nostra família la tristesa, la pena o el sofriment han estat prohibits, ho emmascarem i ho podem transformar en qualsevol manifestació de la ràbia o tapar-ho amb una alegria desmesurada. Si és la ràbia la que ha estat prohibida, es pot convertir en tristesa o culpa. La prohibició de l’alegria i el riure es pot convertir en tristesa o ràbia. La prohibició de la por es pot convertir en tristor, ràbia o actituds temeràries.

I amb aquest embolic emocional arriba el caos: ja no sabem realment qui som, que sentim, ni que ens passa que no ens trobem o sentim bé, i sovint ens podem sentir amb la incapacitat per a gestionar la nostra pròpia vida…

Propera entrada:

I que fem amb les emocions emmascarades?

 

 

 

Bookmark the permalink.