La dependència emocional, una adicció?

La dependència emocional és una necessitat extrema i contínua d’afecte que una persona sent vers  la seva parella, en aquest cas, al llarg de les seves diferents relacions. Podem dir que s’aferra inexplicablement a una relació que la fa infeliç, que no la satisfà, que li provoca dolor, malestar, i es veu controlada per una necessitat que la supera i davant la qual no té voluntat.

De vegades aquest tipus de relació, tiranitza i intoxica com una droga, crea dependència i provoca una síndrome d’abstinència o “mono” amb tots els símptomes que l’acompanyen: angoixa, obsessió, sensació de pèrdua del control, recerca desesperada

El menyspreu de l’altre augmenta a mesura que també ho fa la submissió de qui pateix dependència emocional.

de l’objecte desitjat, ofec, insomni, nàusees, opressió en el pit i una gran tristesa quan no es té a prop l’objecte addictiu. En aquests casos es pot parlar d’addicció (símptomes iguals als quals poden sentir alcohòlics, drogaddictes, ludòpates…).

Aquesta situació es pot viure de forma puntual en una relació, però el més freqüent és que el patró es repeteixi amb totes i cadascuna de les parelles que es tenen. Aquesta dependència no es deu a raons més o menys objectives (econòmiques, minusvalideses d’algun tipus …), sinó que és purament una necessitat desmesurada i patològica d’afecte. Qui la pateix és una persona amb una por terrible a la solitud i que no concep la seva vida sense parella.

Un fet que crida l’atenció és que, generalment, la persona dependent emocional busca parelles dominants, de caràcter fort, més aviat manipuladores, egoistes, egocèntriques, narcisistes, desconsiderades, possessives i fins i tot dèspotes, capaços d’arribar al maltractament físic i/o psicològic, i a les que idealitzen en extrem. Es viu per i per a la parella. L’afectat, tot i que reconeix aquest maltractament i desconsideració, no pot deixar d’estar enganxat. És capaç de demanar perdó, fins i tot, per coses que no ha fet, per tal que la seva parella “l’estimi” i estigui contenta.

A la base del problema entre d’altres, es troba el fet d’una baixíssima autoestima que porta a la persona dependent emocional a menysprear-se. Són autocrítiques fins a l’extrem i per això se senten culpables, fins i tot, del menyspreu que puguin patir per part de les seves parelles. Lluny de millorar, aquesta situació empitjora amb el pas del temps aguditzant aquesta relació de “dominant/submís” que s’estableix en la parella.

El menyspreu de l’altre augmenta a mesura que també ho fa la submissió de qui pateix dependència emocional. És freqüent també que la relació es trenqui, però no importa. La persona dependent tornarà una vegada i una altra a la parella, de la mateixa manera que l’alcohòlic o el drogaddicte torna a consumir o els ludòpates aposten una vegada i una altra, amb la certesa cega que aquesta vegada guanyaran. La persona depenent es diu: “amb una mica més de paciència, si ho intento, canviarà”. Amb cada volta la situació empitjora, ja que creix la humiliació i el menyspreu de la parella i disminueix la dignitat i l’autoestima del dependent. Qui pateix de dependència emocional en el fons, necessita la seva parella-botxí i si no la té, apareix alguna cosa similar a la síndrome d’abstinència.

“Y es que el mal amor es como el buen whisky: engaña.[/pullquote] En cuanto el primer trago calma el síndrome de abstinencia y dejan de temblar las manos, cesa la sudoración y los escalofríos del mono abandonan el cuerpo, sobreviene la certeza inocente de que “esto” se puede dejar en cualquier momento. “Lo tengo controlado”  “Un día de éstos, cualquier día de éstos, en cuanto me lo proponga, lo puedo dejar…” Y tantas otras promesas insostenibles…

“Mujeres malqueridas” (Mariela Michelena)

Es produeixen, fins i tot, enfrontaments i ruptures amb amics o familiars per defensar la seva relació i fins i tot exigirà als seus familiars i amics un tracte especial cap a la seva parella, ja que en la seva ment la persona amb la qual està és superior i tots els altres han de reconèixer això i fer que aquesta persona sigui feliç i tingui tot el que vulgui, de la mateixa manera que ella ho fa. També trobarà mil i una excuses per justificar el seu comportament: “És que no el/la coneixeu bé”, “M’estima moltíssim”, “Jo també tinc la culpa” … Si es produeix la ruptura amb el seu entorn afectiu, farà que la seva dependència augmenti en trobar com a únic suport en el món a la parella. L’aïllament a què elles mateixes es condueixen fa que el problema augmenti.

També la persona depenent pot arribar a l’abandonament de les seves pròpies responsabilitats laborals per satisfer necessitats de la parella. El deteriorament social, familiar, laboral i personal del dependent emocional pot arribar a ser terrible. Si hi ha fills, molt sovint s’observen comportaments de manca de respecte i fins i tot menyspreu per part d’ells cap al progenitor dependent. Aprenen a no respectar a algú que es mostra tan mancat de dignitat. També hi ha mala relació cap a l’altre progenitor, ja que, com ja he indicat, sol ser una persona egocèntrica i desconsiderada que tampoc mostra afecte o preocupació pels seus fills.

Malgrat tot, la persona dependent mai arriba a ser feliç. Pateix problemes d’ansietat i/o depressió i un cert menyspreu per si mateix, ja que en fon fons hi ha la consciència que s’està arrossegant davant d’algú que no només no l’estima sinó que fins i tot la maltracta.

En aquests casos és fonamental la intervenció i el suport de la família, i una manera en la qual pot ajudar és no fomentar la situació, és a dir, no cedir, no alimentar el joc a la persona depenent. Es tracta de no abandonar-la però a la vegada no ser còmplice de la seva relació patològica.

El primer pas per resoldre-ho, com en qualsevol altra addicció, és que qui la pateix reconegui la seva pròpia feblesa, que té un problema i desitgi buscar solució i tingui la intenció de sortir-se’n. Poder dir: “Sóc una persona addicta a la meva parella i em sento incapaç de governar la meva pròpia vida” és el pas més important. El següent pas és l’abstinència. Si en els alcohòlics, per exemple, és dir no a la primera copa, en les persones addictes a una mala relació es tractaria de dir no a qualsevol contacte amb la persona objecte de la dependència. En aquest punt és molt important l’ajuda professional per acompanyar, contenir i treballar tot el que vagi sorgint a partir d’aquest moment i durant tot aquest procés.

 

Bookmark the permalink.