Camins a llocs segurs.

Potser la facultat més gran que posseeix la nostra ment és la capacitat de suportar el dolor. El pensament clàssic ens ensenya les quatre portes de la ment, per les quals cadascú

passa d’acord amb les seves necessitats. La primera és la porta del son.El son ens ofereix un refugi del món i de tot el seu dolor. El son marca el pas del temps i ens proporciona distància de les coses que ens han fet mal. Quan una persona és ferida, sol perdre el coneixement. I quan algú rep una notícia traumàtica, sol desmaiar-se. La ment es protegeix del dolor d’aquesta manera, passant per la primera porta.

La segona és la porta de l’oblit. Algunes ferides són massa profundes per guarir-se, o massa profundes per guarir-se de pressa. A més, molts records només són dolorosos, i no cal guarir res. La dita “El temps guareix totes les ferides” és falsa. El temps guareix la major part de les ferides. La resta s’amaga darrere d’aquesta porta.

La tercera és la porta de la follia. Hi ha vegades que la ment rep un cop tan fort que s’amaga dins la demència. Això és beneficiós, encara que no ho sembli. De vegades la realitat només és dolor, i per evitar-lo la ment ha de deixar enrere la realitat.

La darrera és la mort. El recurs final. Res no ens pot fer mal quan som morts, o això ens han dit.